En motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, aquest 8 de març a Solidança ens centrem en la importància del treball de cures, un pilar fonamental de la societat que ha estat històricament invisibilitzat i assignat de manera desigual. Per sensibilitzar les persones treballadores de l’entitat sobre aquesta realitat, hem organitzat una exposició visual interna que combina imatges, dinàmiques participatives i recursos gràfics.
L’exposició posa en evidència la importància de les cures en la nostra vida quotidiana, des de les tasques més bàsiques fins a les més complexes, i com aquestes han estat tradicionalment relegades a l’àmbit privat i atribuïdes principalment a les dones.
A través d’una sèrie d’imatges i textos, la mostra convida a reflexionar sobre la centralitat d’aquest treball, que engloba tasques físiques, emocionals i socials imprescindibles per al funcionament de la societat. Malgrat aquesta importància, el treball de cures ha estat invisibilitzat i poc valorat, una realitat que aquesta exposició preté fer emergir.
Per fer-ho, l’exposició recull exemples quotidians que ajuden a entendre què són les cures i quines accions quotidianes infravalorades hem de visibilitzar-les com a cures. Sota el lema Les cures són essencials, però no sempre visibles, es mostren frases que evidencien aquesta desigualtat: “Cuidar no és ajudar, és una responsabilitat compartida” o “No és amor, és feina no remunerada”. Aquestes afirmacions ajuden a trencar estereotips i a repensar el paper de les cures en el nostre dia a dia.
A més, es presenten diverses estadístiques que posen xifres a aquesta desigualtat. Segons dades recents de l’INE, les dones dediquen de mitjana el doble d’hores diàries que els homes a tasques de cures i domèstiques no remunerades. A més, el 70% de les persones treballadores en el sector de les cures són dones, moltes en condicions laborals precàries. A escala global, es calcula que el treball de cures no remunerat representa el 9% del PIB mundial, una contribució econòmica clau que sovint no es reconeix.
Finalment, l’exposició no només denuncia aquesta desigualtat, sinó que també proposa alternatives per visibilitzar i redistribuir les cures de manera més justa. Entre les propostes destaquen la necessitat de reconeixement institucional d’aquest treball, la corresponsabilitat entre homes i dones en l’àmbit familiar i la implementació de polítiques públiques que garanteixin condicions dignes per a les persones que es dediquen professionalment a les cures.
